Després del parèntesi del darrer any, la secció d’esquí d’El Cim ha tornat a anar a esquiar, per setmana santa, als Alps francesos. Aquesta vegada ens hem oblidat de les grans i conegudes estacions més tradicionals i hem optat per anar a un petit i autèntic poble de muntanya, que fins ara havia passat totalment desapercebut per a nosaltres: St. Sorlin d’Arves, al cor de Les Sybelles, que per sorpresa nostra, és el quart domini esquiable més gran de França.
Situat al sud de la Savoia, només a 83 quilòmetres de Grenoble, s’hi arriba per l'autopista A-43 que, abans d’Albertville, surt en direcció Turín i Milán pel túnel de Frejús. A St. Jean de Maurienne una carretera estreta (sobretot per pujar-hi en autocar amb remolc) et va sorprenent, al llarg de 23 quilòmetres, amb espectaculars paisatges i impressionants estimballs fins arribar a St. Sorlin, al cap d’amunt de la vall d’Arves, a 1.600 metres d’alçada i emmarcat en un magnífic entorn, dominat per L’Etendard (3.464 m) i les inconfusibles Aguilles d’Arves (3.510 m). Com a curiositat i sorpresa per part meva i, crec que de tothom que va venir, haig de dir que el xòfer, un cop havíem arribat als apartaments, em va confessar que considerava molt més complicada la pujada a l’Alpe d’Huez... El poble és molt conegut entre els aficionats al ciclisme ja que allà hi ha el mític coll de la Croix de Fer.
Les
Sybelles és un gran domini esquiable de 310 quilòmetres de pistes repartides
entre sis petites estacions: St. Colomban des Villards, Les Bottieres, La
Toussuire, Le Corbier, St. Sorlin i St. Jean d’Arves. En total hi ha 28
telecadires i 41 telearrosegaments, a més de 4 tapissos per a debutants (que jo
no vaig veure), que donen accés a 108 pistes de totes les dificultats.
Vam anar-hi 50 persones: 43 en autocar i 7, desde Vic, en cotxe particular. Com a curiositat, només van venir sis persones residents a Montcada (potser haurem de fer més publicitat de la sortida). De Girona en van venir 16, de Barcelona 11, de Tiana 5,.... i, a mitja setmana, varen arribar-ne 4 més, amics del grup de Girona. A aquest ritme haurem d’innaugurar una sucursal d’El Cim en aquesta ciutat. A l’igual que en els últims anys, van venir un bon grup de joves i uns quants de més petits, cosa força interessant ja que els uns i els altres són els que ajuden a donar aquest caire familiar, que sempre ha tingut el nostre club; sobretot quan ja hi ha un parell d’avis que esquien amb els seus néts.
Ens
vam allotjar a Les Chalets de L’Arvan, catalogats amb tres estels, i situats a
l’entrada del poble, a uns 700 metres dels remuntadors, la qual cosa feia
necessària la utilització d’un bus llançadera, la clàssica navette, que si a
priori representava un greu
problema, (suposo perquè estem massa ben acostumats) després no va
ser així. Inclús es van establir certes complicitats amb algun dels conductors, que
esperava a què hi fóssim tots abans de sortir de la nostra parada.
Els apartaments són molt correctes, ben equipats, amb un bon aparcament (per carregar i descarregar l’autocar) i en un ambient molt tranquil, al costat d’un bosquet per on baixava un bonic rierol. Al costat mateix de recepció hi ha una piscina comunitària que, tot i no tenir l’aigua massa calenta, va fer que els més petits ho passesin d’allò més bé.
Una tarda, mentre passejàvem uns quants d’El Cim, ens vam trobar amb la Sorlinette que molt amablement ens va convidar a una de les begudes més típiques de les regions alpines: vi calent (o xocolata pels petits). La Sorlinette és la mascota de l’estació i representa una simpàtica vaca de la raça Abondance que dòna la llet per el.laborar el formatge Beaufort,original d’aquesta zona.
Com
sempre acostumem a fer, el divendres per la nit, vam anar tots al
tradicional sopar d’especialitats savoiardes. No és fàcil aconseguir lloc per
a 54 persones i ademés amb un preu ajustat, però ho aconseguírem en un
restaurant molt acollidor. Raclettes, fondues, tartiflettes i entrecôte, per
qui no vol formatges. Postres i vi de la Savoia, naturalment. Com anècdota,
quan vàrem anar a encarregar el sopar, nosaltres vam pensar en la gent que no li pogués
agradar el formatge, però la resposta per part del responsable del restaurant va
ser del tot taxativa: "qui no li agradi el formatge, que no vingui a la Savoia!" Però, més que els menús, l’important és poder passar una bona estona junts,
fent petar la xerrada i explicant les nostres aventures i desventures en les
pistes. També s’aprofita el sopar per fer entrega d’algun obsequi a qui, al
llarg de la setmana, cel.lebra l’aniversari, i aquest any hi havia dues
persones: la Lluïsa i la Judit (ambdues de Girona) que van rebre de mans dels
més menuts, el llibre Vint-i-Cim! Una història de muntanyes i companyonia,
recull dels 25 anys del centre excursionista El Cim.
Com no podia ser d’una altra manera,
el diumenge, dia que tornàvem, ens vam despertar sota una nevada que prometia,
amb tota seguretat, canviar bastant el paisatge. Però això ja no era el nostre
problema. Havíem esquiat suficient, ens ho vam passar bé i, sobretot, ningú es
va fer mal, la qual cosa, per si sola, ja es motiu suficient per sentir-se
satisfet.
Si pot servir com a consol, al cap d’uns dies d’haver tornat, hem parlat amb gent que havia estat a Val Thorens i a Avoriaz, i les condicions de la neu, tant en un lloc com en l’altre, no eren millors que les que vàrem trobar nosaltres...
Si pot servir com a consol, al cap d’uns dies d’haver tornat, hem parlat amb gent que havia estat a Val Thorens i a Avoriaz, i les condicions de la neu, tant en un lloc com en l’altre, no eren millors que les que vàrem trobar nosaltres...
