Aquesta
setmana santa, la secció d’esquí d’El Cim va anar,
per 20a vegada, a fer la
tradicional esquiada als Alps francesos,
concretament a l’estació de Méribel,
situada al cor de “Les 3 vallées”
que, juntament amb Val Thorens, Courchevel,
Les Menuires i altres
petites estacions, formen el domini esquiable més gran
del món.
Més de 200 remontadors mecànics (molts d’última generació)
donen la
possibilitat d’esquiar en més de 600 quilòmetres de pistes,
de tots els nivells
de dificultat, situades entre els 1.300 i els 3.200m
d’alçada.
Le Hameau de Mottaret), un dels diversos nuclis
de Méribel i que, sense cap mena de dubte, és ideal
per ser el més alt i el més ben comunicat amb les
altres valls ja que, en menys de mitja hora s’arriba
tant a Val Thorens com aCourchevel. Està situat al
cap d’amunt de la vall de Méribel, una de les més
llargues dels Alps francesos, i els edificis de fusta,
pedra i pissarra, sempre a peu de pistes, estan inspirats en els antics poblets de
la vall. Construccions que quedan perfectament integrades en un entorn
excepcional presidit per la majestuosa silueta del Mont Vallon de quasi
3.000m d’alçada. Els apartaments eren correctes; uns més que d’altres,…
L’únic problema és que ens van distribuir en edificis diferents depenent del
nombre de places de cada apartament. Això va ser un obstacle massa important
per als nostres Walkie-Talkies que, van fer que la comunicació entre apartaments
fos una mica complicada. Des d’alguns apartaments ens vàrem perdre els
famosos partes matinals.
El viatge va ser ràpid i
distret. L’autocar, el mateix que vam utilitzar
l’any passat, va sortir de Barcelona a les 5.00h del dissabte 28 de març
amb 5 persones. A Montcada van pujar 17 persones i a Orriols (prop de Girona)
17 més. A Mottaret ens vam trobar amb 8 persones més que venien en cotxe
propi: 5 de L’Ametlla (encara que en diem “els de Vic”) i 3 d’Alemanya! (la Txell,
en David i el Biel). L’endemà va arribar l’Albert que estava de gira amb la
Barcelona Jazz Orquestra. Com cada any, durant el viatge, vam poder veure
el muntatge que prepara l’Anna sobre l’esquiada de l’any anterior (Arc 2000)
que, aquest cop, incloïa les diferents temptatives per atravessar la piscina que,
com ja sabem, algunes d’elles van acabar mullades… Aquest video sempre
ens retorna a moments entranyables i molt emotius. També es va aprofitar el
viatge per obsequiar a tots els participants amb una samarreta commemorativa
els 20 anys de la sortida als Alps d’el Cim esquí club.
l’any passat, va sortir de Barcelona a les 5.00h del dissabte 28 de març
amb 5 persones. A Montcada van pujar 17 persones i a Orriols (prop de Girona)
17 més. A Mottaret ens vam trobar amb 8 persones més que venien en cotxe
propi: 5 de L’Ametlla (encara que en diem “els de Vic”) i 3 d’Alemanya! (la Txell,
en David i el Biel). L’endemà va arribar l’Albert que estava de gira amb la
Barcelona Jazz Orquestra. Com cada any, durant el viatge, vam poder veure
el muntatge que prepara l’Anna sobre l’esquiada de l’any anterior (Arc 2000)
que, aquest cop, incloïa les diferents temptatives per atravessar la piscina que,
com ja sabem, algunes d’elles van acabar mullades… Aquest video sempre
ens retorna a moments entranyables i molt emotius. També es va aprofitar el
viatge per obsequiar a tots els participants amb una samarreta commemorativa
els 20 anys de la sortida als Alps d’el Cim esquí club.
Donada la grandària de l’estació, i tot i estar ben
situats, en una setmana no vàrem fer ni una tercera
part de
les pistes marcades, tot i haver esquiat en tots
els dominis (Mottaret, Méribel,
Courchevel, Les
Menuires i Val Thorens).
Per als no esquiadors,
tot i ser petita, és distreta, està ben comunicada i ofereix
una bona oferta comercial.
una bona oferta comercial.
El temps va ser bastant variable
i vam tenir una mica de tot: va ploure,
va nevar, va fer sol, i hi va haver boira,…potser va predominar el mal temps.
En general no va fer gaire fred tot i que, l’esquiada per Val Thorens, la
recordarem per l’intens fred que vam haver de suportar, o no?. La neu també
va estar molt canviant, però excepte algun dia a les parts més baixes de
l’estació, va predominar la neu pols de bona qualitat, cosa que va permetre fer
molt bones esquiades, fins i tot fora de pista, sobre tot els pocs dies que
va predominar el sol.
Però una de
les coses que quasi tots recordarem d’aquesta setmana serà,
va nevar, va fer sol, i hi va haver boira,…potser va predominar el mal temps.
En general no va fer gaire fred tot i que, l’esquiada per Val Thorens, la
recordarem per l’intens fred que vam haver de suportar, o no?. La neu també
va estar molt canviant, però excepte algun dia a les parts més baixes de
l’estació, va predominar la neu pols de bona qualitat, cosa que va permetre fer
molt bones esquiades, fins i tot fora de pista, sobre tot els pocs dies que
va predominar el sol.
sens dubte, la gairebé
una hora que vàrem passar penjats dins d’un telecabina!!
Va ser curiós perquè, excepte 4 o 5 persones, tot el grup d’esquiadors d’El Cim
vam quedar atrapats en aquelles petites cabines de sis places que, exposades a
ple sol del migdia, aviat es van convertir en petits forns i, malgrat desabrigar-
nos i obrir totes les ranures per aconseguir ventilació, ens van fer suar de valent.
Va ser una estona molt llarga i que ens va fer patir, sobre tot pels més petits
que anaven sols en una d’aquelles cabines. Menys mal que a l’anar acompanyats
i al portar ràdios, l’espera es va fer una mica més distreta. Finalment, molt poc
a poc; primer endarrera i després endavant, vam anar arribant a l’estació
superior on ens van obsequiar amb un val per a un refresc.
Va ser curiós perquè, excepte 4 o 5 persones, tot el grup d’esquiadors d’El Cim
vam quedar atrapats en aquelles petites cabines de sis places que, exposades a
ple sol del migdia, aviat es van convertir en petits forns i, malgrat desabrigar-
nos i obrir totes les ranures per aconseguir ventilació, ens van fer suar de valent.
Va ser una estona molt llarga i que ens va fer patir, sobre tot pels més petits
que anaven sols en una d’aquelles cabines. Menys mal que a l’anar acompanyats
i al portar ràdios, l’espera es va fer una mica més distreta. Finalment, molt poc
a poc; primer endarrera i després endavant, vam anar arribant a l’estació
superior on ens van obsequiar amb un val per a un refresc.
Com cada any, vam anar a
degustar les típiques especialitats savoiardes a
un restaurant proper i, naturalment, l’ùltim dia vam fer la foto de tot el grup
que, com sempre, va acabar en l’inevitable i incruenta guerra de boles de neu.
un restaurant proper i, naturalment, l’ùltim dia vam fer la foto de tot el grup
que, com sempre, va acabar en l’inevitable i incruenta guerra de boles de neu.
Un dels fets més rellevants
però, d’aquesta sortida, va ser la creació,
d’una manera totalment espontània i natural, d’un grupet que es va dedicar a
fer passejades amb raquetes de neu pels voltants de l’estació. Un grupet petit
però, que ben segur creixerà, doncs ens consta que algú ja ha demanat
unes raquetes als Reis de l’Orient…
d’una manera totalment espontània i natural, d’un grupet que es va dedicar a
fer passejades amb raquetes de neu pels voltants de l’estació. Un grupet petit
però, que ben segur creixerà, doncs ens consta que algú ja ha demanat
unes raquetes als Reis de l’Orient…
