SETMANA SANTA 2013: ARC 2000

Un any més, la secció d’esquí d’El Cim, va aprofitar la setmana santa per anar a esquiar sis dies als Alps francesos. Concretament a Les Arcs.

Aquesta estació de la Saboia, inaugurada el 1968, està molt a prop de Bourg-Saint-Maurice, final de linia dels ferrocarrils francesos, on arriven trens d’alta velocitat, a més d’altres, provinents de París, Brusel.les o Àmsterdam. Des d’aquí, un funicular enllaça directament amb l’estació. A més hi ha servei d’autocars que l’uneixen amb les estacions d’esquí més properes: La Plagne, Val Thorens, Val d’Isère,….

Les Arcs és molt coneguda per haver estat escenari de les proves de velocitat en els Jocs Olímpics d’Albertville de 1992. L’any 2006, a la pista olímpica KL, s’establiren els récords mundials de velocitat (encara vigents) en el quilòmetre llançat. En categoría masculina es van aconseguir els 251.4 Km/h i en la femenina els 242.59 Km/h. El domini esquiable, de més de 200 quilòmetres de pistes, moltes d’elles presidides pel majestuós Mont Blanc, es reparteix en quatre zones molt concretes, anomenades segons la seva altitud: Arc 1.600, Arc 1.800, Arc 1.950 i Arc 2.000, a més del sector de Peisey-Vallandry que també forma part d’aquest domini. Totes les zones  estan perfectament connectades pels remuntadors mecànics com també, per un servei gratuït de “navettes”. Des de fa uns quanta anys està unida amb La Plagne, pel telefèric Vanoise-Express, formant el conjunt Paradiskí que suma 425 quilòmetres de pistes. La cota mínima de l’estació son 1.200 m, a la zona de Villaroger i la màxima arriba als 3.226 m, al cim de l’Aiguille Rouge. 



Aquest any, per problemas de tota mena, vàrem anar només 36 persones en autocar (cinc van anar en cotxe), per tant, per poder abaratar costos, vam haver de renunciar al nostre entranyable remolc i ajustar-nos en el volum del nostre equipatge. Pel mateix motiu, el club no va poder oferir el petit detall, que tradicionalment ofereix als participants. Estem en el temps de les retallades.

L’autocar va sortir a les 5.30 h del dissabte, de l’estació de Sants on hi van pujar cinc persones de Barcelona. A Montcada pujàrem 11 persones (4 eren de L’Ametlla) i a la resta els vàrem recollir prop de Girona. A La Jonquera va haver-hi canvi de xòfer i vam aprofitar per esmorzar. Tot i els problemes que va generar el reproductor de DVD, vam poder veure un petit muntatge que, cada any, prepara l’Anna Salvador sobre la sortida de l’any anterior (en aquest cas la de Les Sybelles), que sempre resulta molt emotiva.  El dinar va ser, com sempre, entre Valence i Grenoble, on, aquest any, tampoc ens vàrem perdre. Després de les 12 hores de rigor arribàvem a Arc 2.000 on teníem els apartaments.

Sense cap mena de dubte, els apartaments han estat els millors de tots en els que ens hem allotjat fins ara. Amplis, nous, bonics i molt nets formen un petit conjunt, força integrat en el paissatge, situat a la Plaça Olímpica, a 10 m del telecadira Lanchettes i molt a prop del telecabina Cabriolet, que uneix gratuïtament, i en menys de un minut, Arc 2.000 amb Arc 1.950. Naturalment s’arriba fins la porta amb els esquís posats. Mai millor dit: a peu de pistes. Dins l’edifici hi ha piscina coberta, gimnàs, sauna, hamman i fins i tot un restaurant. 
A la recepció, que és molt acollidora hi ha una taula de billar, conexió Wi-Fi i una moderna llac de foc que, tot sigui dit, només la van encendre quan vam arribar i quan vem marxar. Segurament això també s’haurà vist afectat per les retallades. Però el “luxe” més valorat per tothom, van ser les guixetes guarda esquís: àmplies i amb uns calefactors per les botes que convertien el sacrifici de calçar-se-les en una delícia.

La part negativa de la sortida va ser la meteorologia: només vam tenir un dia de sol (espectacular); els demés va estar nevant, la qual cosa però, va fer que la neu fos immillorable i molt abundant. Això i l’absència de cues en els remuntadors van ser factors fonamentals perquè poguéssim fer unes grans esquiades.

L’estació, a més de gran i moderna, cuida molt les pistes deixant-les, cada dia, perfectament trepitjades per poder-hi esquiar tranquilament, inclús amb poca visibilitat, com era el nostre cas. Aixó sí: té unes guantes pistes, senyalitzades com “Natur”, generalment negres que, tot i estar perfectament balitzades, estan sense trepitjar, o sia en estat natural.

L’aspecte més negatiu que vam trobar a Arc 2.000, van ser els preus; fins i tot dels articles més bàsics del supermercat. No obstant, aviat vàrem solucionar el problema al descobrir que, fent un viatge d’un minut en telecabina, podíem adquirir a Arc 1.950 els mateixos productes bastant més barats. No acabo de comprendre com només 50 m d’altitud pot encarir tant un producte. Supos-ho que per la manca de competència.

Naturalment, i com ja és tradició, el dijous a la nit, vam anar a sopar tots plegats, les especialitats savoiardes (raclette, fondue, tartiflette o pierrade) , a un restaurant tipicament alpí, just enfront dels nostres apartaments. Al sortir, com ja va sent habitual, va esclatar una guerra de boles de neu que, no va ser la única ja que a l’endemà, un cop feta la fotografia de tot el grup, va haver-hi un altre gran combat. El resultat: cansament, mans gelades i neu que es fica per tot arreu...

         

Finalment, dissabte 30 de maig, a les 8.30 del matí, estàvem tots a recepció, preparats per passar la revisió dels apartaments i posteriorment, carregar l’autocar de tornada que, degut a la neu acumulada a la carretera, no va poder arribar fins a peu  dels apartaments i, amb la nostra desil.lusió, va haver de quedar-se uns 100m més avall. Una cadena humana, movent-se sota la intensa nevada, va salvar l’incovenient i, aproximadament, a las deu del matí iniciàvem la tornada. Darrera deixàvem una magnífica estació, uns extraordinaris apartaments i una intensa setmana a la neu.

Tots els participants van compartir una suggerència adreçada als responsables de la secció: “Deixeu-vos d’aventures i provatures i l’any vinent, repetim estació i apartaments”.