SETMANA SANTA 2014: ARC 2000

El Cim va fer la seva primera sortida als Alps la setmana santa de 1995. Tot i que al 2011 no es va realitzar aquesta tradicional sortida per problemes de calendari, un any vam anar-hi també pel pont de la Constitució. Així que aquest any organitzava la seva sortida nº 20 !

Són 20 anys que separen aquell flamant autocar de dos pisos de l’empresa Sarbus que va sortir de sota de l’autopista, al costat del col.legi La Salle, d’aquest autocar de l’empresa Canals, també quasi nou de trinca i que va tornar a sortir de sota l’autopista, després de divuit anys fent-ho des de la plaça Lluís Companys.

Així, doncs, al voltant de les sis del matí arribava l’autocar que ja havia fet la seva primera aturada a Barcelona per recollir al Jon, l’Anna i la Jana. A Montcada vàrem pujar 22 persones que, després d’haver carregat el corresponent equipatge, tot ens indicava que hi hauria greus problemes a l’hora de carregar a Girona. És l’etern problema que ens trobem des que, per motius econòmics, vàrem deixar d’anar amb remolc. I aixó que l’organització havia fet una recomanació en aquest sentit per tal que ajustéssim una mica la quantitat d’equipatge… Arribats a Girona, concretament a Orriols, un poble situat al costat de la sortida de L’Escala, en l’autopista A-7, vam recollir els “gironins”. Van pujar 17 persones més i, efectivament, ens costà molt poder encabir tot l’equipatge. Finalment ho vam aconseguir, tot i que no sé si d’una manera massa ortodoxa.

A l’autocar hi anàvem 42 persones de les 43 previstes, ja que l’Albert, per motius de la seva agenda musical, va haver de venir dos dies més tard, en avió fins a Ginebra, en autobús fins a Bourg-Saint-Maurice i en taxi fins als apartaments. En cotxe particular venien els 5 de “Vic” amb la qual cosa el total de l’expedició era de 48 persones. A més, van venir pel seu compte 8 persones més que, tot i no compartir els mateixos dies o no estar en els mateixos apartaments, també van esquiar uns quants dies amb nosaltres. Després de l’aturada de La Jonquera per esmorzar una mica (aquest any el canvi de xòfer va ser prop de Narbone), vàrem poder veure el video que l’Anna va preparar de la sortida de l’any anterior i d’altres. També es va aprofitar per retre homenatje a la fidelitat de quatre persones que han estat presents en totes les sortides als Alps (incluida la de la Constitució) que el club ha organitzat fins ara: Miquel Sacristán, Nuria Soriano, Miriam Sacristán i Anna Salvador. El Cim va voler agraïr aquesta fidelitat obsequiant-los amb unes samarretes commemoratives on, a més del logo d’El Cim, hi figura la inscripció 20 Alps, en clara referència al seu historial.

Entre Valence i Grenoble es va fer la parada per dinar, on els quatre homenatjats lluïen les samarretes. A Grenoble ja no hi va haver l’expectativa d’altres anys sobre si ens perderíem o no. Fa massa anys que no ens equivoquem. Un cop a Bourg-St-Maurice comença la pujada cap Les Arcs: 1600, la cruïlla cap a 1800, 1950 i finalment Arc 2000.

Els apartaments “La Cime des Arcs” eren els mateixos de l’any passat; ja els coneixíem i no ens van sorprendre. Es mantenen molt ben conservats i continuen sent els millors en què ens hem allotjat fins ara. Com a cosa curiosa, als apartaments, també s’allotjava un club d’esquí de Madrid, cosa que no hagués tingut massa importancia si no fós per la final de copa entre el Barça i el Madrid, de resultat ja conegut per tots…

L’estació de Les Arcs és una vella coneguda nostra que sempre, però, es presenta d’alguna manera diferent. Aquest any, a diferència de l’anterior, hem tingut un temps esplèndid: cinc dies de sol radiant i, l’últim dia, cel tapat i una lleugera nevada, que va continuar tota la nit, i va deixar l’estació en perfecte estat quan nosaltres ja marxàvem. Tots els amants dels grans paisatjes vàrem poder gaudir de la majestuosa presència del Mont Blanc, Agulla de Midi, Mont Pourri,… sense cap núvol, cosa gens habitual durant cinc dies.

La neu, sense ser abundant, era suficient i la qualitat acceptable tenint en compte les temperaturas diürnes. Estic segur que, al moment d’arribar, ningú hagués imaginat que podríem esquiar com ho vàrem fer.

A més de les extraordinàries i ja conegudes pistes d’ Arandelières, Vallée de l’arc, Grand renard, Arpette….aquest any vam poder esquiar al “Boardercross”, una instal.lació de dues pistes, més o menys paral.leles, que permeten poder fer competicions de velocitat entre dos esquiadors i, on els nens, s´ho van passar molt bé.

Un altre descoberta va ser la pista “Chrono speed”, a la zona de Vallandry. Allà es mesura la velocitat màxima de l’esquiador entre dos punts. El primer a baixar (el Miquel) va comprovar que el sistema no funcionava, però no va dir res i, un rere l’altre, i guardant el secret, vàrem baixar tots esperant marcar un gran temps. Un altre lloc que va ser motiu de diversió va ser “l’Snow park” on els més agoserats, i els no tant, van fer les seves provatures en salts que, alguns d’ells, ja començaven a ser acrobàtics.

 De totes maneres, l’atracció estrella va ser el “Water slide”, una rampa per agafar velocitat que acaba en una piscina d’uns divuit o vint metres de llargada i mig metre de fondària. Si s’aconsegueix la velocitat necessària i es manté l’equilibri, es travessa tota la zona d’aigua sense problemes però, el mínim desequilibri o la més lleugera distracció fa que l’atrevit esquiador acabi en la gèlida aigua de la piscina. Es va decidir que ho provaríem l’últim dia per si les botes, o la vestimenta es mullava i no hi havia temps d’eixugar-se. Del grup d’El Cim ho van intentar els 13 ó 14 més valents, aconseguint-ho la gran majoria a la primera. Però els més joves van començar a repetir i, ja se sap: “tanto va el cántaro a la fuente que…” I així va ser: alguns van poder sentir el fred dels Alps mentre tornaven, ben remullats, en un telecadira cap els apartaments. Aquell dia va ser el de pitjor temps de tota la setmana.

 

Com cada any, el dijous a la nit vam anar tots plegats a sopar les típiques especialitats de la Savoia. Va ser complicat, però, trobar lloc per a 52 persones i, a la vegada, aconseguir un preu raonable però ho vam lograr, precisament on menys ho esperàvem: un restaurant molt acollidor, situat a la Plaça Olímpica, davant dels nostres apartaments. La poca neu  que hi havia a la plaça ( i la que hi havia estava glaçada) no va permetre la tradicional batalla campal sobre la neu.

  

 

  

Dissabte, a les 9.15 del matí, l’autocar començava a baixar cap a la vall, de camí cap a casa. Com també és habitual ja es va començar a donar noms d’estacions com a candidates per anar l’any vinent. El que no és gens habitual és que, tant en el viatge d’anada, com en el de tornada, no ens va ploure. Vàrem anar arribant a les nostres destinacions sense contratemps i, crec, que amb la sensació d’haver gaudit plenament d’una setmana en una gran estació d’esquí.