SETMANA SANTA 2015 : MOTTARET

Aquesta setmana santa, la secció d’esquí d’El Cim va anar, 

per 20a vegada, a fer la tradicional esquiada als Alps francesos, 

concretament a l’estació de Méribel, situada al cor de “Les 3 vallées”

 que, juntament amb Val Thorens, Courchevel, Les Menuires i altres 

petites estacions, formen el domini esquiable més gran del món. 

Més de 200 remontadors mecànics (molts d’última generació) 

donen la possibilitat d’esquiar en més de 600 quilòmetres de pistes, 

de tots els nivells de dificultat, situades entre els 1.300 i els 3.200m 

d’alçada. 

   

Nosaltres ens vam allotjar a Mottaret (Residènce 
Le Hameau de Mottaret), un dels diversos nuclis
de Méribel i que, sense cap mena de dubte, és ideal
per ser el més alt i el més ben comunicat amb les
altres valls ja que, en menys de mitja hora s’arriba 
tant a Val Thorens com aCourchevel. Està situat al
cap d’amunt de la vall de Méribel, una de les més 
llargues dels Alps francesos, i els edificis de fusta, 
pedra i pissarra, sempre a peu de pistes, estan inspirats en els antics poblets de
la vall. Construccions que quedan perfectament integrades en un entorn 
excepcional presidit per la majestuosa silueta del Mont Vallon de quasi 
3.000m d’alçada. Els apartaments eren correctes; uns més que d’altres,… 
L’únic problema és que ens van distribuir en edificis diferents depenent del 
nombre de places de cada apartament. Això va ser un obstacle massa important 
per als nostres Walkie-Talkies que, van fer que la comunicació entre apartaments 
fos una mica complicada. Des d’alguns apartaments ens vàrem perdre els 
famosos partes matinals.

       El viatge va ser ràpid i distret. L’autocar, el mateix que vam utilitzar 
l’any passat, va sortir de Barcelona a les 5.00h del dissabte 28 de març 
amb 5 persones. A Montcada van pujar 17 persones i a Orriols (prop de Girona)
17 més. A Mottaret ens vam trobar amb 8 persones més que venien en cotxe 
propi: 5 de L’Ametlla (encara que en diem “els de Vic”) i 3 d’Alemanya! (la Txell,
en David i el Biel). L’endemà va arribar l’Albert que estava de gira amb la 
Barcelona Jazz Orquestra.  Com cada any, durant el viatge, vam poder veure
el muntatge que prepara l’Anna sobre l’esquiada de l’any anterior (Arc 2000) 
que, aquest cop, incloïa les diferents temptatives per atravessar la piscina que, 
com ja sabem, algunes d’elles van acabar mullades… Aquest video sempre 
ens retorna a moments entranyables i molt emotius. També es va aprofitar el
viatge per obsequiar a tots els participants amb una samarreta commemorativa 
els 20 anys de la sortida als Alps d’el Cim esquí club.
  

      

Donada la grandària de l’estació, i tot i estar ben 

situats, en una setmana no vàrem fer ni una tercera 

part de les pistes marcades, tot i haver esquiat en tots 

els dominis (Mottaret, Méribel, Courchevel, Les 

Menuires i Val Thorens).

Per als no esquiadors, tot i ser petita, és distreta, està ben comunicada i ofereix 
una bona oferta comercial.

 

       El temps va ser bastant variable i vam tenir una mica de tot: va ploure,
va nevar, va fer sol, i hi va haver boira,…potser va predominar el mal temps.
En general no va fer gaire fred tot i que, l’esquiada per Val Thorens, la 
recordarem per l’intens fred que vam haver de suportar, o no?. La neu també
va estar molt canviant, però excepte algun dia a les parts més baixes de 
l’estació, va predominar la neu pols de bona qualitat, cosa que va permetre fer
molt bones esquiades, fins i tot fora de pista, sobre tot els pocs dies que
va predominar el sol.

  

 Però una de les coses que quasi tots recordarem d’aquesta setmana serà,

sens dubte, la gairebé una hora que vàrem passar penjats dins d’un telecabina!!
Va ser curiós perquè, excepte 4 o 5 persones,  tot el grup d’esquiadors d’El Cim 
vam quedar atrapats en aquelles petites cabines de sis places que, exposades a 
ple sol del migdia, aviat es van convertir en petits forns i, malgrat desabrigar-
nos i obrir totes les ranures per aconseguir ventilació, ens van fer suar de valent.
Va ser una estona molt llarga i que ens va fer patir, sobre tot pels més petits 
que anaven sols en una d’aquelles cabines. Menys mal que a l’anar acompanyats
i al portar ràdios, l’espera es va fer una mica més distreta. Finalment, molt poc
a poc; primer endarrera i després endavant, vam anar arribant a l’estació 
superior on ens van obsequiar amb un val per a un refresc.

       Com cada any, vam anar a degustar les típiques especialitats savoiardes a 
un restaurant proper i, naturalment, l’ùltim dia vam fer la foto de tot el grup 
que, com sempre, va acabar en l’inevitable i incruenta guerra de boles de neu.

 

 

       Un dels fets més rellevants però, d’aquesta sortida, va ser la creació, 
d’una manera totalment espontània i natural, d’un grupet que es va dedicar a 
fer passejades amb raquetes de neu pels voltants de l’estació. Un grupet petit 
però, que ben segur creixerà, doncs ens consta que algú ja ha demanat 
unes raquetes als Reis de l’Orient…

      

  

I, també com cada any, vàrem tornar amb l’autocar tant carregat com a 
l’anada, però sense cap lesionat i amb bones sensacions. Aixi que podem 
considerar que la sortida va ser un èxit!

SETMANA SANTA 2014: ARC 2000

El Cim va fer la seva primera sortida als Alps la setmana santa de 1995. Tot i que al 2011 no es va realitzar aquesta tradicional sortida per problemes de calendari, un any vam anar-hi també pel pont de la Constitució. Així que aquest any organitzava la seva sortida nº 20 !

Són 20 anys que separen aquell flamant autocar de dos pisos de l’empresa Sarbus que va sortir de sota de l’autopista, al costat del col.legi La Salle, d’aquest autocar de l’empresa Canals, també quasi nou de trinca i que va tornar a sortir de sota l’autopista, després de divuit anys fent-ho des de la plaça Lluís Companys.

Així, doncs, al voltant de les sis del matí arribava l’autocar que ja havia fet la seva primera aturada a Barcelona per recollir al Jon, l’Anna i la Jana. A Montcada vàrem pujar 22 persones que, després d’haver carregat el corresponent equipatge, tot ens indicava que hi hauria greus problemes a l’hora de carregar a Girona. És l’etern problema que ens trobem des que, per motius econòmics, vàrem deixar d’anar amb remolc. I aixó que l’organització havia fet una recomanació en aquest sentit per tal que ajustéssim una mica la quantitat d’equipatge… Arribats a Girona, concretament a Orriols, un poble situat al costat de la sortida de L’Escala, en l’autopista A-7, vam recollir els “gironins”. Van pujar 17 persones més i, efectivament, ens costà molt poder encabir tot l’equipatge. Finalment ho vam aconseguir, tot i que no sé si d’una manera massa ortodoxa.

A l’autocar hi anàvem 42 persones de les 43 previstes, ja que l’Albert, per motius de la seva agenda musical, va haver de venir dos dies més tard, en avió fins a Ginebra, en autobús fins a Bourg-Saint-Maurice i en taxi fins als apartaments. En cotxe particular venien els 5 de “Vic” amb la qual cosa el total de l’expedició era de 48 persones. A més, van venir pel seu compte 8 persones més que, tot i no compartir els mateixos dies o no estar en els mateixos apartaments, també van esquiar uns quants dies amb nosaltres. Després de l’aturada de La Jonquera per esmorzar una mica (aquest any el canvi de xòfer va ser prop de Narbone), vàrem poder veure el video que l’Anna va preparar de la sortida de l’any anterior i d’altres. També es va aprofitar per retre homenatje a la fidelitat de quatre persones que han estat presents en totes les sortides als Alps (incluida la de la Constitució) que el club ha organitzat fins ara: Miquel Sacristán, Nuria Soriano, Miriam Sacristán i Anna Salvador. El Cim va voler agraïr aquesta fidelitat obsequiant-los amb unes samarretes commemoratives on, a més del logo d’El Cim, hi figura la inscripció 20 Alps, en clara referència al seu historial.

Entre Valence i Grenoble es va fer la parada per dinar, on els quatre homenatjats lluïen les samarretes. A Grenoble ja no hi va haver l’expectativa d’altres anys sobre si ens perderíem o no. Fa massa anys que no ens equivoquem. Un cop a Bourg-St-Maurice comença la pujada cap Les Arcs: 1600, la cruïlla cap a 1800, 1950 i finalment Arc 2000.

Els apartaments “La Cime des Arcs” eren els mateixos de l’any passat; ja els coneixíem i no ens van sorprendre. Es mantenen molt ben conservats i continuen sent els millors en què ens hem allotjat fins ara. Com a cosa curiosa, als apartaments, també s’allotjava un club d’esquí de Madrid, cosa que no hagués tingut massa importancia si no fós per la final de copa entre el Barça i el Madrid, de resultat ja conegut per tots…

L’estació de Les Arcs és una vella coneguda nostra que sempre, però, es presenta d’alguna manera diferent. Aquest any, a diferència de l’anterior, hem tingut un temps esplèndid: cinc dies de sol radiant i, l’últim dia, cel tapat i una lleugera nevada, que va continuar tota la nit, i va deixar l’estació en perfecte estat quan nosaltres ja marxàvem. Tots els amants dels grans paisatjes vàrem poder gaudir de la majestuosa presència del Mont Blanc, Agulla de Midi, Mont Pourri,… sense cap núvol, cosa gens habitual durant cinc dies.

La neu, sense ser abundant, era suficient i la qualitat acceptable tenint en compte les temperaturas diürnes. Estic segur que, al moment d’arribar, ningú hagués imaginat que podríem esquiar com ho vàrem fer.

A més de les extraordinàries i ja conegudes pistes d’ Arandelières, Vallée de l’arc, Grand renard, Arpette….aquest any vam poder esquiar al “Boardercross”, una instal.lació de dues pistes, més o menys paral.leles, que permeten poder fer competicions de velocitat entre dos esquiadors i, on els nens, s´ho van passar molt bé.

Un altre descoberta va ser la pista “Chrono speed”, a la zona de Vallandry. Allà es mesura la velocitat màxima de l’esquiador entre dos punts. El primer a baixar (el Miquel) va comprovar que el sistema no funcionava, però no va dir res i, un rere l’altre, i guardant el secret, vàrem baixar tots esperant marcar un gran temps. Un altre lloc que va ser motiu de diversió va ser “l’Snow park” on els més agoserats, i els no tant, van fer les seves provatures en salts que, alguns d’ells, ja començaven a ser acrobàtics.

 De totes maneres, l’atracció estrella va ser el “Water slide”, una rampa per agafar velocitat que acaba en una piscina d’uns divuit o vint metres de llargada i mig metre de fondària. Si s’aconsegueix la velocitat necessària i es manté l’equilibri, es travessa tota la zona d’aigua sense problemes però, el mínim desequilibri o la més lleugera distracció fa que l’atrevit esquiador acabi en la gèlida aigua de la piscina. Es va decidir que ho provaríem l’últim dia per si les botes, o la vestimenta es mullava i no hi havia temps d’eixugar-se. Del grup d’El Cim ho van intentar els 13 ó 14 més valents, aconseguint-ho la gran majoria a la primera. Però els més joves van començar a repetir i, ja se sap: “tanto va el cántaro a la fuente que…” I així va ser: alguns van poder sentir el fred dels Alps mentre tornaven, ben remullats, en un telecadira cap els apartaments. Aquell dia va ser el de pitjor temps de tota la setmana.

 

Com cada any, el dijous a la nit vam anar tots plegats a sopar les típiques especialitats de la Savoia. Va ser complicat, però, trobar lloc per a 52 persones i, a la vegada, aconseguir un preu raonable però ho vam lograr, precisament on menys ho esperàvem: un restaurant molt acollidor, situat a la Plaça Olímpica, davant dels nostres apartaments. La poca neu  que hi havia a la plaça ( i la que hi havia estava glaçada) no va permetre la tradicional batalla campal sobre la neu.

  

 

  

Dissabte, a les 9.15 del matí, l’autocar començava a baixar cap a la vall, de camí cap a casa. Com també és habitual ja es va començar a donar noms d’estacions com a candidates per anar l’any vinent. El que no és gens habitual és que, tant en el viatge d’anada, com en el de tornada, no ens va ploure. Vàrem anar arribant a les nostres destinacions sense contratemps i, crec, que amb la sensació d’haver gaudit plenament d’una setmana en una gran estació d’esquí.

20 Anys

Aquest serà el blog per celebrar el 20è aniversari d'El Cim Esqui Club.
Poc a poc anirem penjant articles de les diferents sortides que hem anat fent durant tots aquests anys.
Esperem que us agradi!

SETMANA SANTA 2013: ARC 2000

Un any més, la secció d’esquí d’El Cim, va aprofitar la setmana santa per anar a esquiar sis dies als Alps francesos. Concretament a Les Arcs.

Aquesta estació de la Saboia, inaugurada el 1968, està molt a prop de Bourg-Saint-Maurice, final de linia dels ferrocarrils francesos, on arriven trens d’alta velocitat, a més d’altres, provinents de París, Brusel.les o Àmsterdam. Des d’aquí, un funicular enllaça directament amb l’estació. A més hi ha servei d’autocars que l’uneixen amb les estacions d’esquí més properes: La Plagne, Val Thorens, Val d’Isère,….

Les Arcs és molt coneguda per haver estat escenari de les proves de velocitat en els Jocs Olímpics d’Albertville de 1992. L’any 2006, a la pista olímpica KL, s’establiren els récords mundials de velocitat (encara vigents) en el quilòmetre llançat. En categoría masculina es van aconseguir els 251.4 Km/h i en la femenina els 242.59 Km/h. El domini esquiable, de més de 200 quilòmetres de pistes, moltes d’elles presidides pel majestuós Mont Blanc, es reparteix en quatre zones molt concretes, anomenades segons la seva altitud: Arc 1.600, Arc 1.800, Arc 1.950 i Arc 2.000, a més del sector de Peisey-Vallandry que també forma part d’aquest domini. Totes les zones  estan perfectament connectades pels remuntadors mecànics com també, per un servei gratuït de “navettes”. Des de fa uns quanta anys està unida amb La Plagne, pel telefèric Vanoise-Express, formant el conjunt Paradiskí que suma 425 quilòmetres de pistes. La cota mínima de l’estació son 1.200 m, a la zona de Villaroger i la màxima arriba als 3.226 m, al cim de l’Aiguille Rouge. 



Aquest any, per problemas de tota mena, vàrem anar només 36 persones en autocar (cinc van anar en cotxe), per tant, per poder abaratar costos, vam haver de renunciar al nostre entranyable remolc i ajustar-nos en el volum del nostre equipatge. Pel mateix motiu, el club no va poder oferir el petit detall, que tradicionalment ofereix als participants. Estem en el temps de les retallades.

L’autocar va sortir a les 5.30 h del dissabte, de l’estació de Sants on hi van pujar cinc persones de Barcelona. A Montcada pujàrem 11 persones (4 eren de L’Ametlla) i a la resta els vàrem recollir prop de Girona. A La Jonquera va haver-hi canvi de xòfer i vam aprofitar per esmorzar. Tot i els problemes que va generar el reproductor de DVD, vam poder veure un petit muntatge que, cada any, prepara l’Anna Salvador sobre la sortida de l’any anterior (en aquest cas la de Les Sybelles), que sempre resulta molt emotiva.  El dinar va ser, com sempre, entre Valence i Grenoble, on, aquest any, tampoc ens vàrem perdre. Després de les 12 hores de rigor arribàvem a Arc 2.000 on teníem els apartaments.

Sense cap mena de dubte, els apartaments han estat els millors de tots en els que ens hem allotjat fins ara. Amplis, nous, bonics i molt nets formen un petit conjunt, força integrat en el paissatge, situat a la Plaça Olímpica, a 10 m del telecadira Lanchettes i molt a prop del telecabina Cabriolet, que uneix gratuïtament, i en menys de un minut, Arc 2.000 amb Arc 1.950. Naturalment s’arriba fins la porta amb els esquís posats. Mai millor dit: a peu de pistes. Dins l’edifici hi ha piscina coberta, gimnàs, sauna, hamman i fins i tot un restaurant. 
A la recepció, que és molt acollidora hi ha una taula de billar, conexió Wi-Fi i una moderna llac de foc que, tot sigui dit, només la van encendre quan vam arribar i quan vem marxar. Segurament això també s’haurà vist afectat per les retallades. Però el “luxe” més valorat per tothom, van ser les guixetes guarda esquís: àmplies i amb uns calefactors per les botes que convertien el sacrifici de calçar-se-les en una delícia.

La part negativa de la sortida va ser la meteorologia: només vam tenir un dia de sol (espectacular); els demés va estar nevant, la qual cosa però, va fer que la neu fos immillorable i molt abundant. Això i l’absència de cues en els remuntadors van ser factors fonamentals perquè poguéssim fer unes grans esquiades.

L’estació, a més de gran i moderna, cuida molt les pistes deixant-les, cada dia, perfectament trepitjades per poder-hi esquiar tranquilament, inclús amb poca visibilitat, com era el nostre cas. Aixó sí: té unes guantes pistes, senyalitzades com “Natur”, generalment negres que, tot i estar perfectament balitzades, estan sense trepitjar, o sia en estat natural.

L’aspecte més negatiu que vam trobar a Arc 2.000, van ser els preus; fins i tot dels articles més bàsics del supermercat. No obstant, aviat vàrem solucionar el problema al descobrir que, fent un viatge d’un minut en telecabina, podíem adquirir a Arc 1.950 els mateixos productes bastant més barats. No acabo de comprendre com només 50 m d’altitud pot encarir tant un producte. Supos-ho que per la manca de competència.

Naturalment, i com ja és tradició, el dijous a la nit, vam anar a sopar tots plegats, les especialitats savoiardes (raclette, fondue, tartiflette o pierrade) , a un restaurant tipicament alpí, just enfront dels nostres apartaments. Al sortir, com ja va sent habitual, va esclatar una guerra de boles de neu que, no va ser la única ja que a l’endemà, un cop feta la fotografia de tot el grup, va haver-hi un altre gran combat. El resultat: cansament, mans gelades i neu que es fica per tot arreu...

         

Finalment, dissabte 30 de maig, a les 8.30 del matí, estàvem tots a recepció, preparats per passar la revisió dels apartaments i posteriorment, carregar l’autocar de tornada que, degut a la neu acumulada a la carretera, no va poder arribar fins a peu  dels apartaments i, amb la nostra desil.lusió, va haver de quedar-se uns 100m més avall. Una cadena humana, movent-se sota la intensa nevada, va salvar l’incovenient i, aproximadament, a las deu del matí iniciàvem la tornada. Darrera deixàvem una magnífica estació, uns extraordinaris apartaments i una intensa setmana a la neu.

Tots els participants van compartir una suggerència adreçada als responsables de la secció: “Deixeu-vos d’aventures i provatures i l’any vinent, repetim estació i apartaments”.

SETMANA SANTA 2012: LES SYBELLES

Després del parèntesi del darrer any, la secció d’esquí d’El Cim ha tornat a anar a esquiar, per setmana santa, als Alps francesos. Aquesta vegada ens hem oblidat de les grans i conegudes estacions més tradicionals i hem optat per anar a un petit i autèntic poble de muntanya, que fins ara havia passat totalment desapercebut per a nosaltres: St. Sorlin d’Arves, al cor de Les Sybelles, que per sorpresa nostra, és el quart domini esquiable més gran de França.

Situat al sud de la Savoia, només a 83 quilòmetres de Grenoble, s’hi arriba per l'autopista A-43 que, abans d’Albertville, surt en direcció Turín i Milán pel túnel de Frejús. A St. Jean de Maurienne una carretera estreta (sobretot per pujar-hi en autocar amb remolc) et va sorprenent, al llarg de 23 quilòmetres, amb espectaculars paisatges i impressionants estimballs fins arribar a St. Sorlin, al cap d’amunt de la vall d’Arves, a 1.600 metres d’alçada i  emmarcat en un magnífic entorn, dominat per L’Etendard (3.464 m) i les inconfusibles Aguilles d’Arves (3.510 m). Com a curiositat i sorpresa per part meva i, crec que de tothom que va venir, haig de dir que el xòfer, un cop havíem arribat als apartaments, em va confessar que considerava molt més complicada la pujada a l’Alpe d’Huez... El poble és molt conegut entre els aficionats al ciclisme ja que allà hi ha el mític coll de la Croix de Fer. 

Les Sybelles és un gran domini esquiable de 310 quilòmetres de pistes repartides entre sis petites estacions: St. Colomban des Villards, Les Bottieres, La Toussuire, Le Corbier, St. Sorlin i St. Jean d’Arves. En total hi ha 28 telecadires i 41 telearrosegaments, a més de 4 tapissos per a debutants (que jo no vaig veure), que donen accés a 108 pistes de totes les dificultats.

Vam anar-hi 50 persones: 43 en autocar i 7, desde Vic, en cotxe particular. Com a curiositat, només van venir sis persones residents a Montcada (potser haurem de fer més publicitat de la sortida). De Girona en van venir 16, de Barcelona 11, de Tiana 5,.... i, a mitja setmana, varen arribar-ne 4 més, amics del grup de Girona. A aquest ritme haurem d’innaugurar una sucursal d’El Cim en aquesta ciutat. A l’igual que en els últims anys, van venir un bon grup de joves i uns quants de més petits, cosa força interessant ja que els uns i els altres són els que ajuden a donar aquest caire familiar, que sempre ha tingut el nostre club; sobretot quan ja hi ha un parell d’avis que esquien amb els seus néts.

Ens vam allotjar a Les Chalets de L’Arvan, catalogats amb tres estels, i situats a l’entrada del poble, a uns 700 metres dels remuntadors, la qual cosa feia necessària la utilització d’un bus llançadera, la clàssica navette, que si a priori representava un greu  problema, (suposo perquè estem massa ben acostumats) després no va ser així. Inclús es van establir certes complicitats amb algun dels conductors, que esperava a què hi fóssim tots abans de sortir de la nostra parada.                            

                               

   

Els apartaments són molt correctes, ben equipats, amb un bon aparcament (per carregar i descarregar l’autocar) i en un ambient molt tranquil, al costat d’un bosquet per on baixava un bonic rierol. Al costat mateix de recepció hi ha una piscina comunitària que, tot i no tenir l’aigua massa calenta, va fer que els més petits ho passesin d’allò més bé.    

 Aquest any, la setmana santa ha caigut bastant tard en el calendari, però, a més, les temperatures han estat més altes de l’habitual  la qual cosa ha fet que la neu, que ja n’hi havia poca, no estigués en les millors condicions per esquiar. Les pistes més difícils estaven tancades i el domini esquiable quedava una mica més reduit. No obstant, i a la vista del panorama que ens vam trobar a l’arribar, hem esquiat prou bé. La part més alta de l’estació permetia que la neu es mantingués amb bona qualitat i, per tant, allà és on vàrem estar més estones, (Les Vallons, Col des Lacs, Blanchons...) encara que, algun dia, també vam esquiar força bé a la zona de La Toussuire. No obstant els remuntadors més recordats seran el 3 Lacs, Petit Perron o la Rouet. Els més atrevits, però, també es van aventurar per algunes zones de bumps i pels fora pistes que la poca neu encara oferia.

 

Una tarda, mentre passejàvem uns quants d’El Cim, ens vam trobar amb la Sorlinette que molt amablement ens va convidar a una de les begudes més típiques de les regions alpines: vi calent  (o xocolata pels petits). La Sorlinette és la mascota de l’estació i representa una simpàtica vaca de la raça Abondance que dòna la llet per el.laborar el formatge Beaufort,original d’aquesta zona. 

Com sempre acostumem a fer, el divendres per la nit, vam anar tots al tradicional sopar d’especialitats savoiardes. No és fàcil aconseguir lloc per a 54 persones i ademés amb un preu ajustat, però ho aconseguírem en un restaurant molt acollidor. Raclettes, fondues, tartiflettes i entrecôte, per qui no vol formatges. Postres i vi de la Savoia, naturalment. Com anècdota, quan vàrem anar a encarregar el sopar, nosaltres vam pensar en la gent que no li pogués agradar el formatge, però la resposta per part del responsable del restaurant va ser del tot taxativa: "qui no li agradi el formatge, que no vingui a la Savoia!" Però, més que els menús, l’important és poder passar una bona estona junts, fent petar la xerrada i explicant les nostres aventures i desventures en les pistes. També s’aprofita el sopar per fer entrega d’algun obsequi a qui, al llarg de la setmana, cel.lebra l’aniversari, i aquest any hi havia dues persones: la Lluïsa i la Judit (ambdues de Girona) que van rebre de mans dels més menuts, el llibre Vint-i-Cim! Una història de muntanyes i companyonia, recull dels 25 anys del centre excursionista El Cim.     



 
   
  

Com no podia ser d’una altra manera, el diumenge, dia que tornàvem, ens vam despertar sota una nevada que prometia, amb tota seguretat, canviar bastant el paisatge. Però això ja no era el nostre problema. Havíem esquiat suficient, ens ho vam passar bé i, sobretot, ningú es va fer mal, la qual cosa, per si sola, ja es motiu suficient per sentir-se satisfet.  
Si pot servir com a consol, al cap d’uns dies d’haver tornat, hem parlat amb gent que havia estat a Val Thorens i a Avoriaz, i les condicions de la neu, tant en un lloc com en l’altre, no eren millors que les que vàrem trobar nosaltres...